AVENTURA A LONDON: La ciutat dels twenty pounds...

EL MERCAT DE CAMDEN. Si existeix a Londres el paradís dels mercadilleros és sens dubte el mercat de Camden, on la Viole i jo vam gaudir durant unes quantes hores... El dia acaba a Notting Hill on prenem el tè (per fer de guiris autèntics) i ja a l'hotel ens cruspim una pizza, je, je...

EGIPTE I GRÈCIA (The British Museum)

MUAAAAAAAACS!!! Violeta, De Sousa et moi!

Després de passejar per Portobello (mercat situat al barri de Notting Hill) i on se situava la nostra petita "covacha" vam anar cap al British Museum (ESPECTACULAR!!!). La nit acaba al barri del Soho amb molt bon ambient i un agradable sopar a China Town.

THE LONDON BRIDGE

Cal dir que per arribar a aquest punt vam haver de suar, bé, més aviat tremolar. Després de patejar durant tot el dia pel Hyde Park, els grans museus (on vam fer una parada al museu de la Cª, més guapo el nostre per cert, la zona comercial (amb el sorprenent Harrods), el Buckingham Palace, el parlament, l'abadia de Westminster, el Big Ben, the london eye, vam decidir agafar un bus a aquest espectacular pont, això si, QUINA RASCA!!

WELCOME TO LONDON!!!!!!

Walking by Hyde Park...trobant esquirols, cignes, ànecs, corbs, tot un mostrari de fauna si tenim en compte que és al cor d'una gran i bonica ciutat com és London. El fred suportable...però el pitjor encara està per arribar

Tardor

BSO: Eu espero, d’Adriana Calconhotot.

Car que espero que la tardor renovada s’acompanyi com sempre del calor, espero el moment. Cal seguir arronsant els peus sota del llit per, del llençol estant, fregar-me lentament els ulls i olorar encara la tèbia flaire d’un llit mai sol. Fora brama el vent, dins el lleu respirar d’un cos que ni estrany, ni aliè, segueix l’acompassat ritme de l’alè. Aquesta és la meva illa, on tot s’esdevé acompassat com l’alè del cos que respira.

Per l’esclexta de porta, els primers taronges del sol i una penetrant olor de cafè. El desig se m’hi envà, començo el dia lentament mentre la vida em raja. Dins la llibertat, fora la fressa de la vida surt poruga d’entre els carrers de boira i enllumenat públic.

La meva petita pàtria de cabells enredats i olor de ventre suau, et guardo la imatge a les ninetes. El cor meu somriu, i torno el cap als llençols per prendre’t un darrer glop de l’aroma de cotó tebi del teu coixí.

Cor enllà, molt més fort I valent: mal esperit que el món envolta. I saber-nos lliures en un món apamat. Si que podem. La meva pàtria és el llit on dorms, la meva Ossa les passes teves. I em sento fort i valent. Comença el dia comencent a la veritat, que construirem un món per tots i lliure. Jo i nosaltres, nosaltres i el món: el nostre llit i l'univers. Somnieu, doncs.

PD: Vale, carinyo, ara et torno l'ordinador.

Ereccions al parlament. (fabularum II)

alexmar 69

Los pelegrins tots ensemps votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà ·l lum los secrets
que al confés descuberts no seran.
En lo perill no·m caureu del esment,
ans votaré hal Déu qui·ns ha ligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

I plegats, celebrarem difunts suant na Pruna, i la Lluna, sigui d'on sigui.

Fàbularum ignominiosum

alexmar 69

Deia la guineu:

Sí com lo taur se'n va fuyt pel desert
quant és sobrat per son semblant qui·l força,
ne torna may fins ha cobrada força
per destruir aquell qui·l ha desert,
tot enaxí ·m cové lunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús;
no tornaré fins del tot haja fus
la gran pahor qui·m toll ser delitós.

Davant tan elocuent referència, tan sols vaig poder respondre:

Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sab lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.

A en Marc, amb qui compartim fetiche de llengua morta.

Escola i educacio, no son sempre el mateix.

"Algú encara pensa que els alumnes només han d'estudiar allò que faran servir. Potser no ens hem adonat que la primària i la secundària per al que realment serveixen és per educar i estimular? Ho confonem ben bé tot: les humanitats amb les lletres, i l'educació amb l'ensinistrament. Quan només ensenyem coses que es puguin aplicar, estem ensistrant. Educar és una altra cosa: és ensenyar a mirar la realitat complexa, ensenyar a interpretar-la, dominar-la, crear-la i admirar-la, tot alhora." (J.M. Terricabras).

Cremem, doncs, els currículums i les pissarres. (À. Cardona)

A Carlos Ulatre, i al seu fill, el nen de la foto, cercant espais de llum a Costa Tica.

Canço Trista de Badabronx

Tot i que l'himne nacional de la ciutat, composat pel gran Manolo Escobar, perdica les excelències de ma ciutat als quatre vents, Badalona no ha estat mai aquella de "las calles i las flores". Malgat ser una de les ciutats més cares d'Espanya (ni que fos una gran Capital, plena de serveis!), mes aviat no. Els Badalonins anem escampant pel món allò del Badiu, el Micaco i les patates Cormines, aiii, recordo amb anyoraná quan a més ens sentiem cofois de vanagloriar-nos del nostre equip de bàsket, no ens queda més remei que començar a mirar-nos més el Melic. Desprès de 25 anys i escaig de "gaudir" de goberns Socialistes, no ens queda més que una ciutat sens serveis ni comunicacions. El panorama actual ofereix a les magnifiques vistges del etern Port Nou encara sense acabar, on aviat gaudirem d'una invasió de mosquits i males olors, de tenir obres a torn i a dret, de la nacional amb menys fluides d'Espanya (que algú tregui les maleïdes zones blaves, ja!), un centre peatonal que a col·laborat a dispara els preus de les vivendes i que la majoria de ciutadans no van mai (però paguem entre tots!!!!) Perquè de tot plegat??? Doncs perquè les escoles municipals pateixen la desidia dels pressupostos locals (amb excepció de les del centre que tenen unes instal·lacions envejavles!!!), els centres civics es troben en un estat lamentable (al meu barri no hi ha Biblioteca!!!!). Mentre hi ha barros de Barcelona que gaudeixen d'educadors de carrers, centres civics, biblioteques, entre d'altres, al meu barri només hi ha més misèria moral i econòmica. La miseria comparable al pes de l'alcaldesa (come-canapés), multiplicat pel pressupost dedicat a les Festes Majors!

Avui, tornant a casa pensava en Feliu Ventura: "tornar"

NAN ROIG esta en la casa

Com sempre donant corda als col·leguis, ara NAN ROIG ja té video "oficial" penjat a YOU TUBE! El Protugués no hi surt gaire, però sempre està als nostres cors!!! Com deia... NAN ROIG està en la casa! Proposo, però que facin un curt amb la gran cancó POLO-DE-MENTA-CABRÓN. Que la gran poma blanca us acompanyi.

http://www.youtube.com/watch?v=4aDYGVazl-4

cliqueu l'enllac!!!!!!

Souleymane

Vet-ho aquí la peixera eixerida d'en Jordi i la Núria, és l'enveja de tots els propietaris de pisos de 50 metres quadrats que no tenen espai ni per posar-hi una tortuga de Florida.
Per cert, permeteu-me recomanar-vos una gran pelicula: HOTEL RUANDA. A voltes les realitats que avui semblen llunyanes ens esclataran a la cara. Actualment, cada cop més ens presenten els ingredients necessaris per una 3ra. Gran Guerra, alimenten les masses infundant odi i por vers als nostres veïns. Veig horroritzat com neix, fruit de la ignorància i la por, entre els meus veïns un sentiment de racisme i de fals nacionalisme. Menstrestant, l'expresident Aznar alimenta el foc que encèn les mirades buides de cultura i vida, mirades que es transformen en paraules d'intolerància, d'odi, racisme, despreci vers a d'altres èssers humans. Els nostres estats son còmplices dels assinats, dels camps de concentració instal·lats a Canàries, del maltracte a altres èssers d'iguals.

Seguiu perseguint la pastanaga, que jo plego de jugar.

Bè el que deia, podeu veure la pel·licula i desprès cercant la peixera més propera i embadalir-vos amb el pas aquós del temps.

Aviso que podreu seguir la compta enrere electoralista en l'altra ego-blog: www.reixes.blogspot.com

El perezoso, diuen que és lent perquè les fulles que menja el droguen...que curiós! i el mico Tití que està en perill d'extinció, tot i que no ho semblava ja que ens va rodejar un grup d'uns 15 membres. APASSIONANT

Montezuma i Illa Tortuga

PURA VIDA... Vet aquí l'Àlex completament regalat!!!, sí, un gran company de viatge, amb qui durant aquesta aventureta he viscut moments inoblidables, admirant paisatges, trobant persones, explorant camins i amb qui mai no em cansaria de viatjar per allà on sigui. Ara que no em veus et dono les gràcies per la teva alegria i vitalitat i per els teus ulls curiosos de nen que vol conèixer, que vol descubrir...m'encanten!!!!!!
A baix Isla Tortuga: platges d'ensomni, peixos de mil colors, balenes fent piruetes davant els nostres ulls...Tornem a quedar impressionats davant tanta bellesa

I xino xano arribem al Pacific

A dalt una petita mostra de les platges idíliques i desertes que vam trobar a la costa Pacífica
A baix el nostre amic lagartijo que va donar mostres d'estar molt socialitzat i familiaritzat amb els turistes

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhh
Quines ganes de cridar......ens quedem per sempre!!!!!
La de la foto és la granota verda, tot i que per respecte als seus "ullets", la vam capturar amb infrarojos... que és maca!!!

Un petit paradis... COSTA RICA!!!!!!

La vista sobre el volcà Poas és realment impressionant. Contemplant aquell llac aparentment en calma amb fumaroles i una forta olor a sofre, vam sentir que Costa Rica era un país que començava a oferir-nos els paisatges més exhuberants que havíem vist fins aleshores

Sempre quedarà un racó pel nostre particular paradís, oi? Els dos homínids que teniu davant ja estan planejant la propera escapada. L'olor de llibreta nova es combina inconscientment amb la fressa de les oles de l'atlàntic caribeny. Les presses urbanes amb l'esclat de vida selvàtic. La cançoneta del bon dia, amb el 3/24 Breaking News, vosaltres ja sabeu de què us parlo.

Pensant-ho bé, haig d'agraïr a la noia de la foto tant i tants moments de felicitat tàntrica!!!!
Una abraçada a tots/es.

Retornats!!

Ben retrobats, tornem a ser en aquest petit país desprès de respirar una mica de llibertat per les terres Tiques!!! Cadascú amb la seva rutina nirem construïnt nous espais de llum, que el panorama bé ho necessita. Hi ha qui entoma les magarrufes plenes de mocs i llàgrimes dels infantons/es aliens i que mica en mica seran més seus.

Aquest cop si: a finals d'Octubre hem presento a la Teorica del carnet de conduïr!!!! (i el Postgrau, les Oposicions, la música). Realment l'any nou comença al Setembre, un mes en el qual aprofito per fixar els objectius de l'any i mica, en mica, ser millor persona. En primer lloc, retrobar amics/gues que el passat curs maltractàvem amb la nostra absència (les presses per viure, és el que tenen!!!) i com diu el Pallaso Chanante: soy un pallaso renovado.

Desprès d'un cap de setmana llarg al costat dels qui més ens estimem envoltats de Cocos-Locos, piscines, i altres metzines comencen el curs nou plens d'il·lusions, esperances i nous projectes!!!! És hora de posar-se a la feña!! Ànims companys!!!

Construint espais de llum

El món no s'atura per ningú, petita, i la vida ens sol cremar a les mans. Amb desfici, consumim els nostres dies com el darrer alé de guspira. Esperances d'un nou món que hem de fer per tot encara, més just, més igualitari, amb un lloc per tothom. On la realitat i la vida no es detingui per cap frontera: territorial, econòmica ni cultural. Un lloc on la nostra paraula no estigui en la boca de ningú, on la vida d'un home o dona tingui arreu el mateix valor. Un indret on cadascú trobi el seu propi on pugui fer realitat els projectes vitals. On homes i dones, agermanats del desig de viure en pau, anorreïn les fosques intencions de parar el nostre camí.

Embriagat d'esperança, la teva arribada va encendre la guspira d'una rebeldia quasi folla. Assedegat de llibertat per l'anhel de construïr nous espais vitals més humans em llenço al buit de la revolta, per la llibertat i la justícia.

Ara i sempre,
cal constrüir espais de llum.

De la COSA opositora

Com sempre, segueixes sorprenent-me. Jo, que com saps sóc aquell teu desastre que t'acompanya, t'admiro no només per la teva inteligència (tot i que tossuda com ningu!)sinó per la teva capacitat de treball, la constància, la perseverància, l'energia que desprens, la teva humilitat, etc...(és cert que també tens un dels culs més macos que mai he vist, però això no li interessa a ningú, oi?). Felicitats per l'èxit personal que ha suposat presentar-te a les Oposicions i no fracassar en l'intent. Independentment del resultat, pots considerar-ho com una victòria: no només per la manca de temps i de les circumstàncies, sinó pel fet de demostrar que l'esforç diari i constant és una de les múltiples virtuts que admiro.

La teva feina no és gens fàcil. Fer crèixer el teu jardí enmig de les deixalles que ningú vol com a veí no és una de les tasques més dures al mateix temps que belles. I malgrat que a voltes tinguis la sensació que les coses no surten prou bé, jo, com a company, t'asseguro que ho estàs fent de puta mare. (no és gaire subtil, però no em negaràs que és sincer!!) Dia a dia, plantes llavors on no hi ha terra, ni sol, ni els minerals, tan sols la vaga esperança de convertir en millor la vida dels teus petits tutelats.

El més important no és guanyar o perdre, sinó continuar lluitant. I tu no abandones mai. I aquesta serà la teva recompensa (com les grans pedagòges entre les quals no hi comptaré mai amb Rosa Sensat!!), que un dia et trobaràs una persona on abans no hi havia més que el trist panorama d'un context sense projecte vital ni esperances. La satisfacció que, dia rera dia, la teva rebel·lia serà el testimoni de la teva batalla.

Felicitats! Ets una gran mestra, gran persona i millor companya.

Es quan dormo que hi veig clar

alexmar 69
Foix tenia raó, "És quan dormo que hi veig clar, foll d'una dolça metzina". Per aquesta raó cal tornar a prendre la Betadina (vegeu Un Món Feliç, d'Orwell, si del mateix autor que "Gran Hermano", un gran llibre.) i encarar de nou "El dia de la Marmota", gran pelicula i cancó de NAN ROIG.

Com deia, no cal que dormiu, dos dels malalts mentals que hi ha avui en dia a Catalunya han unit les seves forçes i properament estrenaran un nou Blog que espero deleiti les vostres ments assadegades d'aventures, ironia i lliure pensament.

La intenció és posar de cap per avall allò que creiem "ja après". Què poden fer un mestre i un pedagog a les seves estones lliures?

És evident, res de bó:

http://reixes.blogspot.com

Carta d'amor desesperada.

Benvolguda política,

De les bastardes més pures, la més bruta entre les brutes, la més vella i decadent de les putes, amiga meva: aquesta ets tu.
Tot i que l'odi carrega les paraules meves, no parlo de mi, estimada. Jo, per sort, sempre he sabut qui ets. Parlo d'aquells que per desgràcia, en un moment i altre, creuen en tu i s'enlluernats amb les teves mentides, aixequen les banderes que et mantenen en nom d'un ideal que no existeix. Tu, que sobrevius als homes i als temps, que sempre has sabut nedar i guardar la roba, que ets a maquinària que et retroalimentes i encadenes la nostra existència, no m'has mai enredat.

Evidentment, t'importen poc els escrupuls i puclre i refinada ofereixes el teu somriure als pobres mortals que et mantenen. Has estat prou llesta, bonica, i mica en mica has contaminat tots els àmbits de la nostra vida. No hi ha una agrupació de tres persones en la qual no hi siguis d'una manera o altre present.

Al llarg de la nostra història com a humans has sabut triar-te bé les companyies: des dels nostres orígens hominids, la revolució del foc i el metall, la glòria dels egipcis, la decadència dels romans, les revolucions obreres i l'esclavització democràtica d'algunes societats, són totes ells al cap i fí, les cares i caretes que amaguen la mateixa entitat, tu i jo ja sabem del qué parlem.

I per fer-ho ets rodejes dels millors: persones incapaces i ineptes que mogudes per l'afany d'un poder que mai els pertany, doncs és aquesta la teva casa, ens barallen com a peces d'escacs del teu taulell. És evident, preciosa, que els més babaus i tòtils, èssers despreciables sense cultura ni benefici es proclamen els teus caps, sempre en interés d'un o altre ideal. Ara amb uns, ara amb els altres, ofereixes els nèctars podrits del teu sexe a qui serveixi als teus interessos. A voltes, recauen sobre els infeliços la ira d'aquells que no hi veuen més enllà. I tornes a somriure, puta.

Tant se val, estem perduts, oi bonica? No hi ha àmbit, ni ideal, ni moviment en el qual no hagis diseminat els vàmpirs que de la teva sang s'alimenten. Inventes banderes que les masses proclames i els confrontes en una mena de joc estúpid i cruel. I em sento trist, no per tu: bastarda, sinó per les persones que alimenten les estructures que et mantenen. Llàstima d'aquells que mantenen les bases dels partits, dels socis numeraris de les associacions de veïns, dels seguidors dels clubs esportius, de la gent que té l'esperança de veure com et mors, ja saps de qui et parlo. Perquè són ells qui creuen en tu i les teves mentides, mentre t'enbutxaques les esperances i els diners dels ciutadans, els exprimeixes i utilitzes per desprès donar-los (ja esgotats) l'estocada final.

No t'equivoquis bonica, cada cop més som els que sabem dels teus encants, i mentre et follem per sobreviure mirem d'esguard la daga que et matarà.

Atentament,

PD: la foto no és gratuïta, són les flors del jardí d'en Paski, el meu sogre, que té el balcó més florit del barri. ;-), i que a més és un fan d'en Sabina ese que canta, que inspira les primers compassos d'aquestes ratlles.

Mes que un club.

alexmar 69
BSO: Gimme the power (II versió), de Molotov i Anem passejar per la Rambla, d'en Quimi Portet.

Si senyor. Un altre dia a la vila del pingüí mentre el sol dels teletubbies ens desperta les leganyes de la ressaca futbolística. Felicitats als forofos. Mentre el café matinal hem retonava a la realitat hem venia al cap la imatge difuminada de la cara de la Terribas, de cop es transforma (gràcies per la idea Marc!!!) en el gran, GRAN Alejo Vidal Quadras.

De cop i volta, tot tenia sentit. Ho he vist clar:

- De manera imprevista es reunueixen de 3.000 a 5.000 persones a la rambla de Canaletes amb un munt de senyeres, cridant i saltant sense cap causa aparent.

A través d'una pantalla plana es veuen les imatges de la massa de gent manifestant-se de forma espontànea i de sobte torna la veu de la Mònica:

- En aquests moments connectem en directe per tal d'esbrinar què és el que ha reunit a tanta gent.

De cop i volta es senten els crits d'una massa insurgen entre els que es distingueixen els crits multitudinaris: lalalalaaaaaaa .... Un reporter amb cara de peix bullit s'hi acosta i pregunta a un espontani amb cara de gamba amb salmonel·losi els extranys motius que han provocat la manifestassió massiva que es preveu que duri tantes hores. L'espontani crida i no se'l sent amb claredat. De cop, apareix Perolines cridant: Alejo, Alejo, Alejo.

Ara ho entenc tot. Mentre la nostra identitat i el poder ser on qui som sense que el que son deixi de ser el que és (definició del president Pujol del que ell considera que és ser un bon catala, descarregueu-vos l'APM!!!) graciès a que el senyor Alejo Vidal Cuadras (dels Cuadras de can Cuadras, de cal Mosso del carrer Major) es pixava damunt la tomba dels nostres avis (fossin d'un fossin) al Parlament d'Europa (si home, la que és COM TU) i impedeix que es pugui fer servir sa nostra llengua a la Cambra, un grup d'hominids surt a brincar civicament (si senyour Clos Van Dame, on collons estàven ahir el Urbanos i amb els corresponents gossos fent batudes contra els immigrants de Ciutat Vella i el Rabal passejant-se els drets civil pel folre de la bitlletera? Perdò. Ho retiro. Ser catòlic i del Barça és molt cívic!) . Vosté a lliurat un gran servei al país, senyor Alejo, que l'ha vist crèixer, li estarem profunda i eternament agraïts, els socialistes (els que son COM TU, també és un munt de pasta que s'estalvien) com li deia, també li estan agraïts.

Cap problema, un equip de fútbol d'una ciutat (amb la majoria de jugadors foranis i amb un entrenador que sembla haver-se fumat tots els plataners del Passeig de Gràcia!!!) ha passat les semifinals. Aquest equip (ho diuen els seus socis!!!) ens representa a tots perquè és més que un club! la santa senyera que ens abandera i agermana, que ens uneix atàvicament a allò que som i l'essència del que és humà i divi, diví. (Aquesta va per tu Eugenia!). Podem estar tranquils, l'esperit de Pujol ens acompanya.

Catalunya és un país petit (molt petit!), aquesta és la sociològica explicació del fet que els catalans ens poguem posar d'acord i ens organitzem molt depressa. I aixó és el que va passar ahir:

Davant l'agressió a la nostra identitat la única resposta que tenim és demostrar la nostra voluntat reunint-nos i saltant com a micos cantem: tenim un nom el sap tothom: borregos, regos, rrrreeeeeegooooooos!

Quanta raó tenieu senyor Francesc Pujols.

mar

Ai... menys mal que et tinc a tu, que m'aguantes les dèries. No t'enfadis, ets tant bonica que vull fer envejar a tothom! Segueix sent l'agulla de la meva bruixola (i no la tinc sota els pantalons malpensada!) Feliç Sant Jordi a tothom.

NAN ROIG A LA KGB

alexmar 69
NAN ROIG, a la sala KGB, 27 de Maig. A més diuen que regalen el disc!!! sip.

Per si no havia quedat prou clar!

publireportatge

alexmar 69
Un momento, interrumpimos la programación para hacer unos breves segundos de publi-promo reportaje!!

Apunteu-vos a l'agenda aquesta data: 26 de Maig, a la sala KGB NAN ROIG fa la seva posada de llarg. Un grup format per ex-músics de grups i ex-grups reuneixen el seu saber fer en un disc que presenten en forma de concert.

NAN ROIG (no la sèrie sinó el grup) farà la presentarà el disc PANDEMONIUM AD a la sala KGB de Barcelona. Per cert us podeu descarregar el disc (gratis!!!!) a través de la web del grup: http://nanroig.fa15dies.net.

Atents als xirurirus d'en Dassou, entre d'altres genialitats.

Guardian entre el centeno o la teoria de les cordes

alexmar 69
Tanta boira m'enfosqueix però no em desorienta.

Injectats els ulls en sang batent a les venes palpitants de la luxúria del teu cos, dona'm la medicina que tu ja saps i que tant m'agrada. Ha arribat la primavera.

Guaita quina gràcia avui tinc un dia, no sé, incendiari. Aquest cop no m'alimenta pas la negligència "de aquellos de los que no hablamos" ans al contrari. Com us deia: estan dormint. Anem pel bon camí, doncs, mentre nosaltres ens mantinguem desperts. Avui (a banda de fer unes birres desprès del curro) tot ha estat més clar i diafan. Si us plau: si algú ha interprat malament, que torni a llegir entre línies.

Una de les ments més lúcides que trobo al meu voltant hem recorda que la locura és una forma d'interpretar els esdeveniments, (si amic meu, aquesta va per tu dassousa's connexxion está en la casa!). Malgrat l'abstèmia malaltissa dels retrovirus, tu mantens l'espurna del geni, xaval.

L'altre costat de les reixes em senten bé. Torno a casa, i els síntomes del transtorn bipolar es manifesten lleugeurament un cop més, ves tu quina gràcia encriptar tant significat en poques paraules.

PER CERT XAVALETS I XAVALETES. Encara no us havia ensenyat la bellesa que ens ha robat el cor darrerament: la nostra nevoda, na Marta. Com veieu, digue-me si no val la pena posar-se mans a l'obra i reconstruir en món de nou. Felicitats pares.

De postres, també penjo la foto d'un altre xaval que ens va donar la murga un cap de setmana: en Gabriel, un gabatxo ben eixerit.

Àlex i Mar.

PD: Sembla ser que hi ha un boom demogràfic que fa que la majoria de persones que coneixem estigui en procés de perpetuar l'espècie, i ja sabem que vol dir això oi? A la feina, mestres.

INTERMITENCIES.

alexmar 69

DISCULPEU LA INTERMITÈNCIA.

A voltes la desidia i la deixadesa fan que tot sembli més complicat. El mal latent de determinats ens autoproclamats persones fan que realment m'abandoni a la sort de la meua capritxosa voluntat. Sens raó designada, penso que allò que m'encèn és massa gros per fer-hi res. Les velles i malquiavèliques dinàmiques que fan que l'estat de les coses, i del nostre petit país, tingui l'aparènça d'un color òxid que em tenyeix l'ànima. És en aquest moment que hem fa mandra i m'abandono.

A voltes però, el mateix foc amb que ho adreçaria tot m'encèn el cor i de sobte tot és més senzill. Amics meus, polítics corruptes i desinteressats, si coneguessim la veritat, la petita veritat de les vostres misèries, nosaltres (la gran resta) seriem els primers de desvetllar el somni en que aparentment ens teniu aletargats i en patirieu les conseqüències. Suposo que sabeu que no parlo de vots, ni estadístiques impersonals, ni de dades representades amb nombres naturals.

Afortadament la realitat que ens envolta, així com el temps i l'espai, no són constants positives i invariables (oi senyor Hawkins?). La complexitat que caracterítza els nostres actes és la mateixa que experimenta una partícula atreta per el camp gravitatori de la nostra existència (en un espai i temps constant, però no universal). Afortunadament la història no és lineal ni constant i qui sap, potser un dia ens sorpren i com l'arbre tort, i fa un tomb.

Mentrestant seguirem conspirant en les nostres petites ànimes fins que una espurna ens desperti l'esperit col·lectiu i un nou temps que ens pertanyi, lluny de les misèries ja conegudes d'un destí que no ha de ser el nostre. Si ja ho sé, torno a parlar de política (i d'educació, i d'economia, i de capital, i de cultura, i de tants i tant paràmetres irreals amb que medim les nostres extraordinàries i singulars vides).

Tant se val. De totes maneres seguiré agraint els fotons que l'astre rei m'envia desde milions de quilòmetres directe a la terrasseta que m'ompla de vida. Vida.

Somni doncs que no ha estat res. A viure, i riure, i ha seguir conspirant. Mentrestant podeu deixar comentaris que sempre són d'agraïr. Apa doncs.

Amics meus el futur comença avui.

alexmar 69

Si senyors meus, els poders factics comencen escalfant motors (si més no fan molt de soroll últimament).

Avui desprès d'una reunió de mestres en una cafeteria (ja sabeu de que va el rotllo: que si jo canto el bon dia així, que si els pares haurien de tenir una espècie de psicotècnic per poder tenir fills, que si l'Administració és sempre tant i tant dolenta...) ho arribat a la conclusió que el paronama educatiu comença a pintar pelut, és cert que sempre ha pintat pelut en aixó de la cosa educativa, el que passa es que ara ho constato empíricament. M'explico:

Els pares són com una mena d'ens que ens guarda els infants fora de l'horari lectiu. Alguns mestres miren els nens i les nenes a la sortida amb cara de resignació, i una espurna a la mirada que diu: "Tan debó avui no espatllin tot el que avui hem guanyat".

Es aquesta la part que hem preocupa. Sé positivament que hi ha escoles que funcionen molt bé amb els pares. Que aquests, tenen el paper que han de tenir a l'escola: actiu, participatiu, s'impliquen amb le projecte del centre (us heu adonat que no parlo en cap moment de poder econòmic, ni tracto d'emmarcar una clase social determinada), entre d'altres.

No sé on són aquestes escoles (de segur n'hi ha a centenars), el que si conec és l'escola on treballa la gent que m'estimo (de diverses i complexes maneres, i entenent sempre que parlo professionalment). Potser pel meu caràcter persistent, obsessiu i tafaner he tingut la sort de compartir experiències amb gent d'escoles molt diverses: primària, infantil, adults, i fins i tot i recentment: presons.

I avui a la cafeteria, en plena orgía dialèctica d'aquelles mestres que tot just s'inicien en la professió, les sentia parlar d'allò que els pedagògs (un dia en parlaré dels pedagogs....) anomenarien: context social, és a dir, on carai estic donant classe jo. Bé al que anavem, el que passa és que sembla que senti el mateixos arguments que sentia dir als mestres quan jo anava a escola. I hem pregunto: que passa? no sé dir-vos que passa (si no és en una llarga llista bibliogràfica que de ben segur no us interessa gens). Es que si sé és el que no passa. Els pares de la nostra generació (si amics meus, tothom es fa gran!) no presenten espectatives graire esperançadores. Avui, com cada dia, he sentit esgarrifances quan escoltava quadres parentals m´ès aviat preocupants. Hi ha una bossa d0infants que crèixen en entorns realment preocupants.

On són ara Illich, Piaget, Wallon i demés? On són mentre els infants són ara mateix patint malnutrició (en una ciutat com Barcelona), viuen aïllats del món que els envolta tancats a les parets de la televisió, que creixen sense amor, o pitjor encara: drogadicció, sida, analfabetisme funcional dels pares, ignorància (l'enemic públic dels mestres) són pinzellades de qie acaba configurant el dia a dia de molts infants del nostre entorn. Aquests ara, passen al nostre voltant ignorats, són imisibles com a ciutadans i el sistema els ignora (per la seva condició d'infants no poden votar i tenint contents als pares ja en tenim prou).

Que passarà amb ells? el temps farà que deixin de ser infants i caram de sobte els demanarem ser PERSONES? o els rebutjarem de les escoles (és clar, no s'hi adaptaran) i passaran a ser col·lectius (com odio aquesta expressió) de "dificil inserció". Seran delinqüents, o simplement pobres? doncs no ho sé. Cada cop que passo pel davant de les escoles en hora de sortida m'agrada pararme a observar aquella part que els mestres desconeixem més dels infants, nens, adolescents, adults amb els quals lliuten diàriament contruïnt petits espais de llibertat: la vida quotidiana. Hi ha tot un món més enllà de les hores lectives.

Mentrestant, anem passant reformes, pegues, ampliacions d'horari, esborranys de decrets educatius que són un insult per la professió, mentrestant, en aquest moment hi ha un infant a casa seva desitjant que se li retorni allò que amb el temps (i l'operación triumfo) se li ha pres: Ser ciutadà, tenir drets (i que es compleixin) i sobretot; SER ESCOLTATS.

Mira, ves per on, potser tenen alguna cosa a dir-nos. oi?

amunt les haches

alexmar 69

Algú hem va recordar que tenia una pàgina web, i hem vaig decidir tornar a les andades. GRÀCIES NÚRIA.