Benvolguda política,
De les bastardes més pures, la més bruta entre les brutes, la més vella i decadent de les putes, amiga meva: aquesta ets tu.
Tot i que l'odi carrega les paraules meves, no parlo de mi, estimada. Jo, per sort, sempre he sabut qui ets. Parlo d'aquells que per desgràcia, en un moment i altre, creuen en tu i s'enlluernats amb les teves mentides, aixequen les banderes que et mantenen en nom d'un ideal que no existeix. Tu, que sobrevius als homes i als temps, que sempre has sabut nedar i guardar la roba, que ets a maquinària que et retroalimentes i encadenes la nostra existència, no m'has mai enredat.
Evidentment, t'importen poc els escrupuls i puclre i refinada ofereixes el teu somriure als pobres mortals que et mantenen. Has estat prou llesta, bonica, i mica en mica has contaminat tots els àmbits de la nostra vida. No hi ha una agrupació de tres persones en la qual no hi siguis d'una manera o altre present.
Al llarg de la nostra història com a humans has sabut triar-te bé les companyies: des dels nostres orígens hominids, la revolució del foc i el metall, la glòria dels egipcis, la decadència dels romans, les revolucions obreres i l'esclavització democràtica d'algunes societats, són totes ells al cap i fí, les cares i caretes que amaguen la mateixa entitat, tu i jo ja sabem del qué parlem.
I per fer-ho ets rodejes dels millors: persones incapaces i ineptes que mogudes per l'afany d'un poder que mai els pertany, doncs és aquesta la teva casa, ens barallen com a peces d'escacs del teu taulell. És evident, preciosa, que els més babaus i tòtils, èssers despreciables sense cultura ni benefici es proclamen els teus caps, sempre en interés d'un o altre ideal. Ara amb uns, ara amb els altres, ofereixes els nèctars podrits del teu sexe a qui serveixi als teus interessos. A voltes, recauen sobre els infeliços la ira d'aquells que no hi veuen més enllà. I tornes a somriure, puta.
Tant se val, estem perduts, oi bonica? No hi ha àmbit, ni ideal, ni moviment en el qual no hagis diseminat els vàmpirs que de la teva sang s'alimenten. Inventes banderes que les masses proclames i els confrontes en una mena de joc estúpid i cruel. I em sento trist, no per tu: bastarda, sinó per les persones que alimenten les estructures que et mantenen. Llàstima d'aquells que mantenen les bases dels partits, dels socis numeraris de les associacions de veïns, dels seguidors dels clubs esportius, de la gent que té l'esperança de veure com et mors, ja saps de qui et parlo. Perquè són ells qui creuen en tu i les teves mentides, mentre t'enbutxaques les esperances i els diners dels ciutadans, els exprimeixes i utilitzes per desprès donar-los (ja esgotats) l'estocada final.
No t'equivoquis bonica, cada cop més som els que sabem dels teus encants, i mentre et follem per sobreviure mirem d'esguard la daga que et matarà.
Atentament,
PD: la foto no és gratuïta, són les flors del jardí d'en Paski, el meu sogre, que té el balcó més florit del barri. ;-), i que a més és un fan d'en Sabina ese que canta, que inspira les primers compassos d'aquestes ratlles.
1 comentari:
Benvolgut germà en la causa de la supervivència social.
Llegeixo les teves ratlles i m’alegro de continuar descobrint aquesta ment teva, transparent com és, encara conserva la virginitat d’aquells que es consideren crítics i que no perden l’estima en si mateixos –ni la dignitat- per poder proclamar als quatre vents allò que pensen...quina enveja em dones!
T’agraeixo Amic meu, i ho escric amb majúscules, que ens facis partícips dels teus pensaments o... potser dels teus sentiments? Doncs en les teves paraules i en els teus escrits es pot percebre la càrrega de sentiments que els genera i observo que també en els teus escrits mantens aquella passió que poses en allò que fas.
Amic, ho has descobert? ja saps, de que parlo, no has trigat ni un any en adonar-te que l’Administració, La Gran Mare, acull en els seus braços a burrocràtes – perdó, volia dir buròcrates, en què estaria jo pensant- que consideren la política –la veritable sang que circula per les seves venes- com aquell art d’aconseguir el poder el més aviat possible i deixar-lo el més tardar possible, i els tècnics, aquells pobres innocents que entenen la política com el noble art de treballar pel be de la comunitat i que encara pensen que la “rex pública” és la galant de tots aquells drets que ens han d’igualar a tots en les possibilitats i en els mitjans... Sí Company, sí , hi ha més com tu que tenim la vocació social i pública –que és allò que realment ens mou- i que alguns ens classifiquen de “revolucionaris”, “progres”, “rojos” i no sé quants adjectius més... Però tu saps que en el fons també són meres perversions del llenguatge... Simplement, pensem amb termes de gran comunitat i no de gran capital... ja veus...
Saps quin és el veritable drama? Que la Gran Puta ni tan sols ens tracta a tots per igual, ans al contrari, com tu molt bé dius, prefereix envoltar-se d’aquells que es limiten a beure dels seus vins embriagadors sense altre esperança que la de continuar progressant en l’escalafó funcionarial de forma inversament proporcional a la de les seves capacitats....
(i continuaré, si no em “vetes” i em dones la possibilitat....)
Publica un comentari a l'entrada