De la COSA opositora

Com sempre, segueixes sorprenent-me. Jo, que com saps sóc aquell teu desastre que t'acompanya, t'admiro no només per la teva inteligència (tot i que tossuda com ningu!)sinó per la teva capacitat de treball, la constància, la perseverància, l'energia que desprens, la teva humilitat, etc...(és cert que també tens un dels culs més macos que mai he vist, però això no li interessa a ningú, oi?). Felicitats per l'èxit personal que ha suposat presentar-te a les Oposicions i no fracassar en l'intent. Independentment del resultat, pots considerar-ho com una victòria: no només per la manca de temps i de les circumstàncies, sinó pel fet de demostrar que l'esforç diari i constant és una de les múltiples virtuts que admiro.

La teva feina no és gens fàcil. Fer crèixer el teu jardí enmig de les deixalles que ningú vol com a veí no és una de les tasques més dures al mateix temps que belles. I malgrat que a voltes tinguis la sensació que les coses no surten prou bé, jo, com a company, t'asseguro que ho estàs fent de puta mare. (no és gaire subtil, però no em negaràs que és sincer!!) Dia a dia, plantes llavors on no hi ha terra, ni sol, ni els minerals, tan sols la vaga esperança de convertir en millor la vida dels teus petits tutelats.

El més important no és guanyar o perdre, sinó continuar lluitant. I tu no abandones mai. I aquesta serà la teva recompensa (com les grans pedagòges entre les quals no hi comptaré mai amb Rosa Sensat!!), que un dia et trobaràs una persona on abans no hi havia més que el trist panorama d'un context sense projecte vital ni esperances. La satisfacció que, dia rera dia, la teva rebel·lia serà el testimoni de la teva batalla.

Felicitats! Ets una gran mestra, gran persona i millor companya.

Es quan dormo que hi veig clar

alexmar 69
Foix tenia raó, "És quan dormo que hi veig clar, foll d'una dolça metzina". Per aquesta raó cal tornar a prendre la Betadina (vegeu Un Món Feliç, d'Orwell, si del mateix autor que "Gran Hermano", un gran llibre.) i encarar de nou "El dia de la Marmota", gran pelicula i cancó de NAN ROIG.

Com deia, no cal que dormiu, dos dels malalts mentals que hi ha avui en dia a Catalunya han unit les seves forçes i properament estrenaran un nou Blog que espero deleiti les vostres ments assadegades d'aventures, ironia i lliure pensament.

La intenció és posar de cap per avall allò que creiem "ja après". Què poden fer un mestre i un pedagog a les seves estones lliures?

És evident, res de bó:

http://reixes.blogspot.com

Carta d'amor desesperada.

Benvolguda política,

De les bastardes més pures, la més bruta entre les brutes, la més vella i decadent de les putes, amiga meva: aquesta ets tu.
Tot i que l'odi carrega les paraules meves, no parlo de mi, estimada. Jo, per sort, sempre he sabut qui ets. Parlo d'aquells que per desgràcia, en un moment i altre, creuen en tu i s'enlluernats amb les teves mentides, aixequen les banderes que et mantenen en nom d'un ideal que no existeix. Tu, que sobrevius als homes i als temps, que sempre has sabut nedar i guardar la roba, que ets a maquinària que et retroalimentes i encadenes la nostra existència, no m'has mai enredat.

Evidentment, t'importen poc els escrupuls i puclre i refinada ofereixes el teu somriure als pobres mortals que et mantenen. Has estat prou llesta, bonica, i mica en mica has contaminat tots els àmbits de la nostra vida. No hi ha una agrupació de tres persones en la qual no hi siguis d'una manera o altre present.

Al llarg de la nostra història com a humans has sabut triar-te bé les companyies: des dels nostres orígens hominids, la revolució del foc i el metall, la glòria dels egipcis, la decadència dels romans, les revolucions obreres i l'esclavització democràtica d'algunes societats, són totes ells al cap i fí, les cares i caretes que amaguen la mateixa entitat, tu i jo ja sabem del qué parlem.

I per fer-ho ets rodejes dels millors: persones incapaces i ineptes que mogudes per l'afany d'un poder que mai els pertany, doncs és aquesta la teva casa, ens barallen com a peces d'escacs del teu taulell. És evident, preciosa, que els més babaus i tòtils, èssers despreciables sense cultura ni benefici es proclamen els teus caps, sempre en interés d'un o altre ideal. Ara amb uns, ara amb els altres, ofereixes els nèctars podrits del teu sexe a qui serveixi als teus interessos. A voltes, recauen sobre els infeliços la ira d'aquells que no hi veuen més enllà. I tornes a somriure, puta.

Tant se val, estem perduts, oi bonica? No hi ha àmbit, ni ideal, ni moviment en el qual no hagis diseminat els vàmpirs que de la teva sang s'alimenten. Inventes banderes que les masses proclames i els confrontes en una mena de joc estúpid i cruel. I em sento trist, no per tu: bastarda, sinó per les persones que alimenten les estructures que et mantenen. Llàstima d'aquells que mantenen les bases dels partits, dels socis numeraris de les associacions de veïns, dels seguidors dels clubs esportius, de la gent que té l'esperança de veure com et mors, ja saps de qui et parlo. Perquè són ells qui creuen en tu i les teves mentides, mentre t'enbutxaques les esperances i els diners dels ciutadans, els exprimeixes i utilitzes per desprès donar-los (ja esgotats) l'estocada final.

No t'equivoquis bonica, cada cop més som els que sabem dels teus encants, i mentre et follem per sobreviure mirem d'esguard la daga que et matarà.

Atentament,

PD: la foto no és gratuïta, són les flors del jardí d'en Paski, el meu sogre, que té el balcó més florit del barri. ;-), i que a més és un fan d'en Sabina ese que canta, que inspira les primers compassos d'aquestes ratlles.