Amics meus el futur comença avui.

alexmar 69

Si senyors meus, els poders factics comencen escalfant motors (si més no fan molt de soroll últimament).

Avui desprès d'una reunió de mestres en una cafeteria (ja sabeu de que va el rotllo: que si jo canto el bon dia així, que si els pares haurien de tenir una espècie de psicotècnic per poder tenir fills, que si l'Administració és sempre tant i tant dolenta...) ho arribat a la conclusió que el paronama educatiu comença a pintar pelut, és cert que sempre ha pintat pelut en aixó de la cosa educativa, el que passa es que ara ho constato empíricament. M'explico:

Els pares són com una mena d'ens que ens guarda els infants fora de l'horari lectiu. Alguns mestres miren els nens i les nenes a la sortida amb cara de resignació, i una espurna a la mirada que diu: "Tan debó avui no espatllin tot el que avui hem guanyat".

Es aquesta la part que hem preocupa. Sé positivament que hi ha escoles que funcionen molt bé amb els pares. Que aquests, tenen el paper que han de tenir a l'escola: actiu, participatiu, s'impliquen amb le projecte del centre (us heu adonat que no parlo en cap moment de poder econòmic, ni tracto d'emmarcar una clase social determinada), entre d'altres.

No sé on són aquestes escoles (de segur n'hi ha a centenars), el que si conec és l'escola on treballa la gent que m'estimo (de diverses i complexes maneres, i entenent sempre que parlo professionalment). Potser pel meu caràcter persistent, obsessiu i tafaner he tingut la sort de compartir experiències amb gent d'escoles molt diverses: primària, infantil, adults, i fins i tot i recentment: presons.

I avui a la cafeteria, en plena orgía dialèctica d'aquelles mestres que tot just s'inicien en la professió, les sentia parlar d'allò que els pedagògs (un dia en parlaré dels pedagogs....) anomenarien: context social, és a dir, on carai estic donant classe jo. Bé al que anavem, el que passa és que sembla que senti el mateixos arguments que sentia dir als mestres quan jo anava a escola. I hem pregunto: que passa? no sé dir-vos que passa (si no és en una llarga llista bibliogràfica que de ben segur no us interessa gens). Es que si sé és el que no passa. Els pares de la nostra generació (si amics meus, tothom es fa gran!) no presenten espectatives graire esperançadores. Avui, com cada dia, he sentit esgarrifances quan escoltava quadres parentals m´ès aviat preocupants. Hi ha una bossa d0infants que crèixen en entorns realment preocupants.

On són ara Illich, Piaget, Wallon i demés? On són mentre els infants són ara mateix patint malnutrició (en una ciutat com Barcelona), viuen aïllats del món que els envolta tancats a les parets de la televisió, que creixen sense amor, o pitjor encara: drogadicció, sida, analfabetisme funcional dels pares, ignorància (l'enemic públic dels mestres) són pinzellades de qie acaba configurant el dia a dia de molts infants del nostre entorn. Aquests ara, passen al nostre voltant ignorats, són imisibles com a ciutadans i el sistema els ignora (per la seva condició d'infants no poden votar i tenint contents als pares ja en tenim prou).

Que passarà amb ells? el temps farà que deixin de ser infants i caram de sobte els demanarem ser PERSONES? o els rebutjarem de les escoles (és clar, no s'hi adaptaran) i passaran a ser col·lectius (com odio aquesta expressió) de "dificil inserció". Seran delinqüents, o simplement pobres? doncs no ho sé. Cada cop que passo pel davant de les escoles en hora de sortida m'agrada pararme a observar aquella part que els mestres desconeixem més dels infants, nens, adolescents, adults amb els quals lliuten diàriament contruïnt petits espais de llibertat: la vida quotidiana. Hi ha tot un món més enllà de les hores lectives.

Mentrestant, anem passant reformes, pegues, ampliacions d'horari, esborranys de decrets educatius que són un insult per la professió, mentrestant, en aquest moment hi ha un infant a casa seva desitjant que se li retorni allò que amb el temps (i l'operación triumfo) se li ha pres: Ser ciutadà, tenir drets (i que es compleixin) i sobretot; SER ESCOLTATS.

Mira, ves per on, potser tenen alguna cosa a dir-nos. oi?

amunt les haches

alexmar 69

Algú hem va recordar que tenia una pàgina web, i hem vaig decidir tornar a les andades. GRÀCIES NÚRIA.