try (just a little bit harder)

Un més, un més, una miqueta més, una horeta més, un tema més...

Bé, com deia el profeta: Baby, ohhhhhh baby. Cry baby. Si ja ho sé dues referències a la Joplin en quatre oracions és més que sospitós. Si que cony! Com a totes els grans moments sempre m'acompanyen els Grans Mestres. La Joplin i l'entranyable Silvio Rodriguez són aquest cop els escollits, fart de tanta tonteria pre-fabricada, de lletres absurdes i melodies refundades, torno a les arrels, a l'essència, a la senzilla (no carinyo, no posaré res de tu!) però comunicativa relació atàvica amb les lletres amb contingut i tonades arrancades a l'estomac i presentats sense condiments extranys.

Les hores s'amunteguen damunt dels papers, esquemes que no ho acaben sent, del cendrer a punt de rebentar i amb el fum d'un Lucky mal apagat, les cabòries paraleles, les dissertacions sobre el sentit de tot plegat, i unes ganes boges de llançar-te a una primavera que no acaba d'arribar... de sobte, una coneguda melodia m'inunda l'ànima i m'anima a sortir del cau.

La guitarra marca el compàs visceral de "Summertime" i hem retorna l'escalfor del sol a la cara. Aprofito i miro l'horitzó del migdia gris que cau a plom a Barcelona. I imagino a la gent en la seva rutina quotidiana, als amics/gues, als companys/es, i hem veig a mi mateix i les meves coses enmig de tot plegat. Si ja sé, és que no vinc a dir res. Exactament.

Poso els pensaments en ordre, simplement.

I ja és prou feina tenint en conte que dec tenir el neocòrtex irritat de tant Constructivisme i tanta tonteria.

Foll d'una dolça metzina.

Ai-las, l'escalfor del llit i els primers raigs de sol em desvetllen. Trobo que fa calor, avui és, Dimecres? Que algú hem doni una aspirina. Felicitats rak!!! Gran sopar. Entre conspiracions i riures, van anar passant les hores. MAndarina, es pot saber on eres? Fins i tot na Lourdes i l'Anna van aguantar com una campiones. Penso en vosaltres dues: les dues treballeu al matí. Després de la segona ampolla de ví i perdent el món de vista, va anar passant la nit, entre aventures del Maligne, i l'existencialisme de la Rak.

Metabolitzada l'ingesta prematura, mentre la nit passava el zènit, i la pressió arterial baixava en picat les converses s'enlairen. Què seria d'aquestes nits sense parlar de la vida i la mort, i la mare que ens va parir? No sé que ens trobarem quan morim, però de moment escullo anar vivint. Deia el poeta que la vida és el que passa entre el naixement i la mort, de fet, no podem escollir com naixem, i tenim certa llibertat per decidir com vivim. És el què importa, crec, doncs la mort, tot i condicionar-la no depèn de la nostra voluntat.

Nihilísta?, més aviat no. Potser Existencialista. Naltros fem la nostra història i és la voluntat d'èsser la que ens empeny. Necessito un café.

Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada!

(Papasseit)

Ara sento com puja el cafè. Mar, com és que no m'has llevat?

Un café, cigarro, i un brisa suau que entra de la terrassa. Els pardals atenuen el broxit constant de la ciutat que bull assota. Torno en mi. Rellegeixo els bloc de la Mar i el Hafo (www.hafo.biz) i viatjo entre glops de cafeína calenta. Valoro les petites coses: un llit calent, la millor companya de viatge, àvids ulls famolencs dels alumnes una guspira a la pupil·la de perdó. I a RAC1 parlen dels mestres. Ja hi som, recordo com un malson la gran notícia d'ahir: OPOS. Hem poso en marxa.



Mar, no veig el moment que arribin les nou, avui ens espera una dia llarg. Mig endormiscada, pensaba la fortuna de veurem entre els teus braços que m'acaronen en arribar al llit. L'escalfor dels llençols, l'alè rítmic que balla dins del teu ventre, hem recorforta, i m'esmunyeixo entre la roba mentre cerco la meva llar al teu cor batengant. Ai que hem poso tonto, fins desprès.

Marc, maligne, quantes històries duus al sarrò? Raquel, l'èssencial no és el que ens trobarem, sinó él fet conscient de la futilitat de la nostra existència, ànims. Amanda, veus? t'emociones com un infant amb una trucada, i ens encanta veure`t així. Lourdes, rebossant de carinyo, tens l'ànima generosa, ets Mestral fresc de renovada innocència (ei, m'he enrecordat de tu! com va el matí?). Anna, de mirada intrèpida i veu punyent, ens veiem a l'educa-sfera, ens canviem els alumnes quan vulgues. Ai, hem deixo a na Gemma, si les nenes bones van al cel, les dolentes ja veus on paren.

De cop i volta torno en mi. L'atzar que ens reuneix sovint ens traicïona. Quatre dies i respirarem abans de la ràtzia final. Vaig a la dutxa.

Gràcies, a tots/es.

Companys.

Fa poc que ens coneixem i ja hem compartit tant, que a vegades m'he n'oblido del fet que compartim tant sols la feina. Cada dia compartim parcel·les de vides alienes, com fem amb la il·lusió de petits moment de glòria a les aules. A voltes, la sensació de veure crèixer als nostres alumnes, de convertir en projecte un subjecte numerat, ens transpira la pell i ens amara l'esperit. Grans moments deíntima victòria i al raser de mirades furtives. Portem l'esperança i l'alegria dins maletes plenes de papers que cada dia passen les cancel·les cansades de tanta parsimònia; si sabessin el que hi portem a dintre. Un munt de colors que ens afanyem a llençar contra les parets uniformes d'un entorn òstil per natura, somriures plens d'esforç, paraules carregades d'intenció, mirades vibrants d'alumnes,

Es per això que els dies passen volant, i on cada un d'ells és tot un món. Kilòmetres amunt i avall, moltes hores de converses, i un món per descubrir. Gràcies.