Un més, un més, una miqueta més, una horeta més, un tema més...
Bé, com deia el profeta: Baby, ohhhhhh baby. Cry baby. Si ja ho sé dues referències a la Joplin en quatre oracions és més que sospitós. Si que cony! Com a totes els grans moments sempre m'acompanyen els Grans Mestres. La Joplin i l'entranyable Silvio Rodriguez són aquest cop els escollits, fart de tanta tonteria pre-fabricada, de lletres absurdes i melodies refundades, torno a les arrels, a l'essència, a la senzilla (no carinyo, no posaré res de tu!) però comunicativa relació atàvica amb les lletres amb contingut i tonades arrancades a l'estomac i presentats sense condiments extranys.
Les hores s'amunteguen damunt dels papers, esquemes que no ho acaben sent, del cendrer a punt de rebentar i amb el fum d'un Lucky mal apagat, les cabòries paraleles, les dissertacions sobre el sentit de tot plegat, i unes ganes boges de llançar-te a una primavera que no acaba d'arribar... de sobte, una coneguda melodia m'inunda l'ànima i m'anima a sortir del cau.
La guitarra marca el compàs visceral de "Summertime" i hem retorna l'escalfor del sol a la cara. Aprofito i miro l'horitzó del migdia gris que cau a plom a Barcelona. I imagino a la gent en la seva rutina quotidiana, als amics/gues, als companys/es, i hem veig a mi mateix i les meves coses enmig de tot plegat. Si ja sé, és que no vinc a dir res. Exactament.
Poso els pensaments en ordre, simplement.
I ja és prou feina tenint en conte que dec tenir el neocòrtex irritat de tant Constructivisme i tanta tonteria.
