try (just a little bit harder)

Un més, un més, una miqueta més, una horeta més, un tema més...

Bé, com deia el profeta: Baby, ohhhhhh baby. Cry baby. Si ja ho sé dues referències a la Joplin en quatre oracions és més que sospitós. Si que cony! Com a totes els grans moments sempre m'acompanyen els Grans Mestres. La Joplin i l'entranyable Silvio Rodriguez són aquest cop els escollits, fart de tanta tonteria pre-fabricada, de lletres absurdes i melodies refundades, torno a les arrels, a l'essència, a la senzilla (no carinyo, no posaré res de tu!) però comunicativa relació atàvica amb les lletres amb contingut i tonades arrancades a l'estomac i presentats sense condiments extranys.

Les hores s'amunteguen damunt dels papers, esquemes que no ho acaben sent, del cendrer a punt de rebentar i amb el fum d'un Lucky mal apagat, les cabòries paraleles, les dissertacions sobre el sentit de tot plegat, i unes ganes boges de llançar-te a una primavera que no acaba d'arribar... de sobte, una coneguda melodia m'inunda l'ànima i m'anima a sortir del cau.

La guitarra marca el compàs visceral de "Summertime" i hem retorna l'escalfor del sol a la cara. Aprofito i miro l'horitzó del migdia gris que cau a plom a Barcelona. I imagino a la gent en la seva rutina quotidiana, als amics/gues, als companys/es, i hem veig a mi mateix i les meves coses enmig de tot plegat. Si ja sé, és que no vinc a dir res. Exactament.

Poso els pensaments en ordre, simplement.

I ja és prou feina tenint en conte que dec tenir el neocòrtex irritat de tant Constructivisme i tanta tonteria.

Foll d'una dolça metzina.

Ai-las, l'escalfor del llit i els primers raigs de sol em desvetllen. Trobo que fa calor, avui és, Dimecres? Que algú hem doni una aspirina. Felicitats rak!!! Gran sopar. Entre conspiracions i riures, van anar passant les hores. MAndarina, es pot saber on eres? Fins i tot na Lourdes i l'Anna van aguantar com una campiones. Penso en vosaltres dues: les dues treballeu al matí. Després de la segona ampolla de ví i perdent el món de vista, va anar passant la nit, entre aventures del Maligne, i l'existencialisme de la Rak.

Metabolitzada l'ingesta prematura, mentre la nit passava el zènit, i la pressió arterial baixava en picat les converses s'enlairen. Què seria d'aquestes nits sense parlar de la vida i la mort, i la mare que ens va parir? No sé que ens trobarem quan morim, però de moment escullo anar vivint. Deia el poeta que la vida és el que passa entre el naixement i la mort, de fet, no podem escollir com naixem, i tenim certa llibertat per decidir com vivim. És el què importa, crec, doncs la mort, tot i condicionar-la no depèn de la nostra voluntat.

Nihilísta?, més aviat no. Potser Existencialista. Naltros fem la nostra història i és la voluntat d'èsser la que ens empeny. Necessito un café.

Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada!

(Papasseit)

Ara sento com puja el cafè. Mar, com és que no m'has llevat?

Un café, cigarro, i un brisa suau que entra de la terrassa. Els pardals atenuen el broxit constant de la ciutat que bull assota. Torno en mi. Rellegeixo els bloc de la Mar i el Hafo (www.hafo.biz) i viatjo entre glops de cafeína calenta. Valoro les petites coses: un llit calent, la millor companya de viatge, àvids ulls famolencs dels alumnes una guspira a la pupil·la de perdó. I a RAC1 parlen dels mestres. Ja hi som, recordo com un malson la gran notícia d'ahir: OPOS. Hem poso en marxa.



Mar, no veig el moment que arribin les nou, avui ens espera una dia llarg. Mig endormiscada, pensaba la fortuna de veurem entre els teus braços que m'acaronen en arribar al llit. L'escalfor dels llençols, l'alè rítmic que balla dins del teu ventre, hem recorforta, i m'esmunyeixo entre la roba mentre cerco la meva llar al teu cor batengant. Ai que hem poso tonto, fins desprès.

Marc, maligne, quantes històries duus al sarrò? Raquel, l'èssencial no és el que ens trobarem, sinó él fet conscient de la futilitat de la nostra existència, ànims. Amanda, veus? t'emociones com un infant amb una trucada, i ens encanta veure`t així. Lourdes, rebossant de carinyo, tens l'ànima generosa, ets Mestral fresc de renovada innocència (ei, m'he enrecordat de tu! com va el matí?). Anna, de mirada intrèpida i veu punyent, ens veiem a l'educa-sfera, ens canviem els alumnes quan vulgues. Ai, hem deixo a na Gemma, si les nenes bones van al cel, les dolentes ja veus on paren.

De cop i volta torno en mi. L'atzar que ens reuneix sovint ens traicïona. Quatre dies i respirarem abans de la ràtzia final. Vaig a la dutxa.

Gràcies, a tots/es.

Companys.

Fa poc que ens coneixem i ja hem compartit tant, que a vegades m'he n'oblido del fet que compartim tant sols la feina. Cada dia compartim parcel·les de vides alienes, com fem amb la il·lusió de petits moment de glòria a les aules. A voltes, la sensació de veure crèixer als nostres alumnes, de convertir en projecte un subjecte numerat, ens transpira la pell i ens amara l'esperit. Grans moments deíntima victòria i al raser de mirades furtives. Portem l'esperança i l'alegria dins maletes plenes de papers que cada dia passen les cancel·les cansades de tanta parsimònia; si sabessin el que hi portem a dintre. Un munt de colors que ens afanyem a llençar contra les parets uniformes d'un entorn òstil per natura, somriures plens d'esforç, paraules carregades d'intenció, mirades vibrants d'alumnes,

Es per això que els dies passen volant, i on cada un d'ells és tot un món. Kilòmetres amunt i avall, moltes hores de converses, i un món per descubrir. Gràcies.

De potencialitats llibertaries.

Avui el meu estimat Marc, m'ha facilitat l'article/entrevista que Xavier Antich fa a René Schérer sota el títol "Otra Pedagogia es possible" on com a resposta a la creixent demanda de "mà dura" al sistema educatiu per tal de tractar a la malaltía de l'escola actual, el pensador i pedagog francés defensa, en definitiva, el renaixement de potencialitats humanes que de forma transversal han treballat els moviments de renovació pedagògica.


Estimats Dewey, Decroly, Neil, Montessori, Freinet, Freire, Ettore Gelpi, Ferrière, Pau Vila, Illich, Ferrer i Guàrdia, Marta Mata, als somniatruites d'en Pere Vergès, Ainaud, i n'Artur Martorell, i a tots aquells/es que formen part de la meva íntima i particular constel·lació de llums, la meva peculiar "lliga de les estrelles". Us demanem perdó.

A tots aquells/es que en exercici de la més noble tasca han cercat nous horitzons de llibertat i esperança de construïr una societat millor, ja no per ells/es sinó per tal que els infants i quitxalla que ens pateixen tinguin un futur millor que el nostre, tot potenciant l'èssencia mateixa de l'èsser humà. Us demanem perdó.

A aquells/es que a més, ho han fet des de una particular visió de la identitat i de la justícia social, us demanem perdó. Si, sou vosaltres, qui heu estimat la cultura i la llengua, sense sectarismes però amb la substància d'allò que és propi i que construeix la identitat individual per a la construcció de la col·lectiva. Us demanem perdó per have pervetit, venent a preus de saldo, els vostres somnis. Per desnaturalitzar la vostra tasca i menysprear la vostra herència. Per no haver estat capaços de mirar més enllà de l'horitzó, no arribant tant sols a discernir-ne clarament el llegat.

L'escola avui no és més que un record llunyà de la vostra herència, una escola assèptica reflex d'una societat massa liofilitzada. Sense esma, es segueix transmitint coneixements amb valors políticament establerts i obsolets, sent l'escola un producte tant mediocre com els personatges de detecten la democràcia despòtica que alimentem amb el producte dels nostres impostos.

L'escola, avui en dia, no tè capacitat operativa real per contrarestar els valors establerts a través del màrqueting del capital. Ja no confiem en el més important, en la capacitat dels ciutadants per canviar el curs dels temps. Potser els mediocrisme i la gris conciència col·lectiva a arrelat a l'esperit dels nostres docents, cansants a voltes de nedar contracorrent, que veuen com la cultura i la utopia ja no son valors a l'alça. Vosaltres, tots i totes, en un context advers veu confiar en la capacitat dels vostres alumnes per tal de construïr una societat millor. Si és cert, ara gaudim de més comoditats en un món més violent i desigual. Ningú creu ja en els valors que encara es propugnen com si es tractéssin d'una ressolució de la ONU que ningú es creu. La realitat ens esclata a la cara. Seguim alimentant la desigualtat, alimentada per la por de perdre comoditats quotidianes i valors efímers. L'homogeneització cultural ens converteix en anuncis ambulant, sentim necesitats que no tenim, i som víctimes i butxins del sistema que ens esclavitza.

Encara hi ha gent que lluita, ailladament, i s'entossudeix a plantar llavors al desert. Planta-llufes que com vosaltres, segueix treballant enmig l'hostil ambient que els envolta, fent-se els bojos i regant una terra que sembla herma.

Només espero la revolta de l'esperit. Seguirem treballant per potenciar la vostra herència. Sense més límits que la nostra capacitat i imaginació. Estimats companys/es: a les trinxeres.

COMENCEM UN NOU CURS!

Ep nois/es!

En primer lloc, disculparme a tots/es aquells/es que insistiu obstinadament, teniu raó, fa molt temps que no actualitzo el Blog... i sóc conscient que em quedaran massa coses al pap, ja m'hi poso.

Comença un curs nou: i per mi, és un nou any. Deu ser cosa de l'ofici, però el meu ritme natural és sens dubte l'escolar. Setembre, Octubre, Novembre.... i al Juliol, cap d'any. És el que té. Desprès de la merescuda pausa estival retornem carregats de feina i il·lusió, nous projectes i somnis es comparteixen entre els comanys/es-amics/gues. És inevitable, s'empalten les pupil·les de la vostra il·lusió i empemta. Projectes que ara són a l'olla, bullint, i esperant a estar al punt per ser degustats. Una abraçada a tots/es, sabeu que no he desaparegut, simplement estava "conspirant".

Als de l'AFA Gran Sol de Badalona (GRÀCIES majúscules per tot: la paciència, la sabiesa, el material, les ganes, com agraïr tot el que m'heu donat? A sí, portaré pastetes!) (Jesus... es pot saber que fas aquí noi?), a les tres flors del CFPA Salvador Dalí, a les perles dels CFPA dels CP's (vosaltres sabeu qui sou), a l'Àngel, al excel·lèntissim Cap d'Estudis del IES "Pompeu Fabra" (conspirarem junts, oi?), a l'eterna Mar (Felicitats, estimada, que el bon vent porti a port el grup d'investigació de Cinema!!!!!!!), als companys/es de Saó, a les escoles d'estiu, al sol i la lluna, al meu estimat Manu (Chef... et trobem a faltar!), i al meu Fratelli-germà, bèstia de la cosa pedagògica... COMENCEM EL CURS!!!

Aquests són dies de feina intensa: programacions, seqüenciacions, preparar materials i espais... es tán divertit! m'encanta. Els qui em coneixen ho saben és época de crear i somniar. Treballar i treballar,...

A tots/es als que he enredat amb cabòries i propostes, hi estic treballant. Aquest any si!!!!! espero compartir les hores amb vosaltres.

Primer de tot, informar-vos que el primer mestre d'informàtica sense ordinadors començarà amb Instrumentals. Perfecte, sempre m'ha apasionat l'alfabetització. Ara mateix hi estic treballant: MATERIALS, PROGRAMACIONS,... només espero que arribi aviat l'hora de començar. Que més...

A sí!!! Ara ja és oficial (el tro blau, ara és el raig vermell) si amics/gues, no es retira el gran Peugeot del meu sogre que tant bon servei fa... simplement li donem un descans i la tasca feixuga la farà un Auris vermell... Sortiu corrent... encara sou a temps! Estimat germà... nous dies s'acosten!! En canvi hem decidit quedar-nos a la bat-cova de Badalona. Ja sabeu... continúem sopars i arrossos a la terrassa (sobretot si són tan bons com els que venen a fer-nos!!!!) I ens llancem de cap a un nou any-curs.

Jordi, Núria, Roger i Llum!! Es hem de veure ja!!!!!! Tenim una tonterieta d'aquestes que es compren quan un viatja... i que coi! tenim moltes ganes de veure-vos-us-li.




Mare i pare, vindrem el 6 a dinar!! I estrenem cotxe!! Així m'expliques com va el curs de les belges. Papa: TREBALLA!!!! i deixa de posar el cul a la butaca. Ara haurem d'anar a batejar el raig vermell. I de pas, un dinaret i una passejadeta. Passaré aquesta setmana per casa i en parlem.

Estimat Paski: anem a pescar quan vulguis, ja he adreçat la càmera. Funciona de maravella, de moment començarem amb el Blanc i Negre a 100 ISO, però haig d'anar a buscar una bombeta pel flaix, que està fosa. Pel demés és una Gran Màquina. Funciona molt bé, i sona com un Ferrari. Té un so ES.PEC.TA.CU.LAR. desprès de quatre ajustaments, va fina-fina. Estic desitjant anar a fer fotos junts.

Estimada bici, prepara't: haig de rebaixar panxeta.

Bé, com deia, COMENÇEM d'una vegada.

Que collons

A voltes s'em fa difícil discernir el somni de realitats menys agraïdes, la felicitats de tots i totes és alhora la meva. Entre núvols i somnis navego entre l'ideal i els fonaments de fet, el meu cor vola fronteres enllà somniant ítaques que esclaten als meus nas. No hi ha més món que el què tenim, i nosaltres pobres mirem de sobreviue cadascú construïnt-se murs imaginaris. Consolem les ànimes que ens pertanyen amb valors i fites efimères. D'acord, d'acord, concretaré:

L'instint ens traicïona fins i tot en l'estació vacacional per excel·lència. Em refereixo a que a pesar d'atipar-me de platges i sol, de dinars i sopars prop del mar ben acompanyat, de les copetes a la fresca estival de la terrassa, dels preparatius i gaudis de les escapadetes variades - Aquest any hem optat per un format nou de viatge que ha inclòs: olot-girona en BTT, costa brava de visita cultural, una setmaneta a la Deustche-illa de Mallorca i properament Sardenya i Toulosse (amic Mathias, sempre ens acabes liant) -Hem tingut l'oportunitat de veure els amics/gues, familia, saborejar el temps lentament i cel·lebrar l'arribada del nouvingut Roger (benvingut al món, petit!!!). No podem endorfinar el nostre instint més pervers: l'educatiu.

Hem tingut l'oportunitat de veure al nostre entorn (no hem refeixo al personal, sinó a l'ocasional) de veure patrons social i comportaments tipus que ens resulten, francament, preocupants. Que carai els passa a alguns/es pares i mares??? Em referixo a actituds preocupants: que els fills/es són la vostra responsabilitat i, en gran part, producte del que sou vosaltres mateixos/es. Les vacances no són motiu de deixar que les ànimes dels vostres infants creixin de forma salvatge.

Bé de ben cert, que no ho teniu fàcil, diguem-ne que l'èquip base (és a dir, el vostres propis principis i actituds davant el món) tenen prou feina amb seguir existint i que la nostra societat és mancada de valors que no siguin els que les marques i productes fabriquen (jo mateix sóc un fan d'algúna marca informàtica, però diguem-ne que n'és el continent no el contingut en si ni el fet de posseïr) el fet és que malgrat tot, els nostres fills i filles són ben bé alló que hem creat: manipuladors/es, egoïstes, mancats d'infància en essència.

I a només uns quants només milers de quilòmetres el món s'esfrondra a causa dels mateixos valors que manipulen als vostres fills. Pareu i reflexioneu: no podeu continuar vivint en la bonbolla del vostre Ipod, del maleït monovolum. Hi ha un món, milions que reclamen el seu lloc. I necessiten dels mateixos recursos que malgasteu. El consumisme n'es només el síntoma. Darrere dels vostres valors buits hi ha quelcom més pervers: no som únics ni tan especial. Mentre deixem que el nostre rumb sigui en mans de dèspotes i mediocres sense crèdit, la bellesa del que som mort a cada instant per insolació i manca d'aigua.

És per això, que avisem: un dia no gaire llunyà potser aquests dos que somniem itaques aniràn allà on la vida si que té el valor de la pròpia existència i el temps és un recurs preciós que cal gaudir i preservar. La lluita de l'home i la dona per sobreviure, i de fer-ho des de una nova perspectiva, i allunyar-nos d'una societat que rebutja la mateixa essència de l`home i que lentament destrueix la humanitat que us queda endins. Cal només una espurna que ens brindi l'oportunitat: ja ho sé, però és una crida ferotge que surt de les mateixes entranyes. Cal només ser una mica més valent. Mentrestant, seguirem fent allò que ens agrada: fer somniar als vostres fills/es que el món és a les seves mans i d'ells/es en depèn la seva forma, i recuperant a les persones que la justícia (tant injusta) llença al forat negre de l'aïllament perquè no sap donar una altra resposta.

A voltes hem preocupa tenir la sensació que en són uns pocs la reserva d'humanitat que ens queda.

Petita caboria

Els colors de la illa il·luminen els petits ulls àvids de nous horitzons, tossuda com ets els trobaràs, petita cabòria. Il·lumines els nostres somriures a cada mot nou, experimentant les sensacions que descobreixes a cada pas. Encara no entens del que et parlo, però tant se val, el teu món és ara de barcos, aigua, tutus, lleons, peixitos, pupes, tigres i bambis. I així ha de ser.

Petita caboria que ens fas anar de corcoll, has pres els cors nostres amb el teu riure escandalós. Has convertit l'estada a l'illa en un descobriment constant, sempre observadora, demostres gran intelligencia i comencen a despuntar els trets personals que et distingeixen dels demés. Atenta i amable, sempre reparteixes a parts iguals allò que tens a l'abast entre els teus. La teva generositat sembla no tenir límits, quan altres requereixen dels teus béns sempre els ofereixes amb un dolç somriure. Gaudeixes sense mesura de la presència dels teus i et veus feliç reunint-nos amb qualsevol excusa: un dia a la platja, un dinar improvitsat, un diumenge a la piscina dels avis,... i ens fas feliços a tots/es quan reuneixes amics i familia al teu voltant. no ets extranya a ningú, ni esquerpa, reparteixes el teu somriure per tot. Tossuda, ja t'ho havia dit oi?, i obstinada et fixes objectius que no abandones, aprens a aprofitar els recursos disponibles del teu entorn per aconseguir allò que vols.

Realment has convertit l'estada a l'illa blanca en una experiència inolvidable, no ha passat ni un dia i ja trobem a faltar.

El ti i la tieta.