El silenci que es trenca. Bé companys/es s’ha trencat el silenci que s’havia instal·lat, de forma temporal, al blog. El motiu, ja conegut per alguns/es i sospitat per altres (perspicacia, amics/gues meus/ves), és el ja conegut canvi de feina. El silenci tampoc ha estat circunstancial, sinó prudencial: he esperat a poder aportar una certa continuïtat a la meva situació. En definitiva: saber d’on vinc i on vull anar.
En fí: sóc un home afortunat, de viure la vida que ara arriba, de viure conforme el que penso. Fer allò que t’agrada, realitzar-te tots els moments del dia. Potser sóc conformista, vull dir que potser alguns dirien que em conformo amb poc. Jo no ho crec.
Una companya maravillosa, fer petites revolucions diàries (si, ja ho sabeu, la raó de tot plegat Guevarista.), compartir moments preciosos amb els/les alumnes amb qui redescobreixes el món que et pensàves conèixer, lluitar per allò en el que creus i tenir la tranquilitat necessària per gaudir de tot plegat. El meu silenci no és casual, sinó fruït d’un ansiat moment de glòria. Amb els meus.
La veritat, us aviso, que m’he tornat POSITIVISTA: No espereu glops de ràbia, ni rencor a les paraules. No hi és al meu cor i prou. Cada dia que passa sento que he fet el que havia de fer i en el moment precís. I si no el temps dirà:
“Ese justiciero que pone a cada qual en su sitio, el tiempo” que diría l’amic Garcia, José Maria.
I pel demés, nafentu!!
PD: "La vida és un riu per navegar"
