"D'un temps que mai ha deixat de ser vostre, d'un país que ja no ha estat mai nostre".

Descansi en pau la llibertat, substituïda per interessos mediocres. La democracia, que en el país nostre és filla de l'oblit i la mentida, s'allibera de la seva natura a raó de l'eficiència. Consens i democràcia que prohibeixen per seguretat, motors dels pactes socials, de la vergonya, de la por i la impotència.

Pressió i malipulació, per a crear crispació entre germans. Velles mentides que ara sonen noves, odi, ressentiment, anorreada la RES PÚBLICA. Ignorància i rèncor, desesperança. Maleïda consciència. Maleïts els vells fantasmes del racisme, prova de la por, que viuen a les paraules dels resignats contribuents. La necessitat la cerca, principis i valors que, malgrat tot, remanen dormiscant encara entre les llargues hores d'espera. De la llum nova. Testimonis latents que impulsen els pensaments. Aprendre, caminar preguntant-se.


Apa, germà, talla el pastis gran! que les rates no volen sortir del forat. Ens engreixem de les nostres pròpies mentides i desprès farem que les rates ens necessitin per protegir-les del dolent gat. (En realitat, no hi han gats. Tots som rates.)

Malversadors d'anhels, prevaricadors de llibertats, lladres dels pobles, a la guait!!!! L'abstenció ve per vosaltres... (uiiiiii, el llooop!) encara caldrà un estat d'exepció, ves per on! no sigui pas (i nogensmenys) que les rates soles no es poden gestionar per si mateixes. I si un dia en saben... tancarem les escoles i farem presons.

- I programes de televisió (Diu un espontani exaltat)
- Bona observació, senyor Director General, així podrem mantenir la ràtio d'audiència i la nostra bona imatge restarà verge. - - Doncs canviarem les escoles per programes de televisió.

Atentament,

Senyor porc de la granja,
Honorabilissim Diputat de l'Ajuntafems del Partit scorxista.
Membre de l'odre sectari
Soci del Club de Petanca de l'associació veïnal.


A 32 de gener de 2007.


(s'adjunta foto de la sala de fems)

Descansi en pau

Descansi en pau la llibertat, substituïda per interessos mediocres. La democracia, que en el país nostre és filla de l'oblit i la mentida, s'allibera de la seva natura a raó de l'eficiència. Pors comunes que prohibeixen per seguretat, motors dels pactes socials, de la vergonya, de la por i la impotència.

Cada dia

Cada dia, tots els dies, cadascun dels nostres dies, intensos, fugaços, vanals, especials o aborrits, solitaris o compartits, son una possibilitat nova on hi ha petits tresors que trobar. Mireu si no, que hi ha als passos cebra de la meva ciutat en ple mes de gener.

Tan sols cal estar alerta: sempre despert, i les ocasions ja venen soles. Petits racons de ciutat deixada per desidia de maldestres i pòtuls.

Producció en massa

Mentre segueix el seu curs el món, quelcom atura el pensament llunyà. Motivadament omplo els buits del meu íntim espai per sentir-me més ample i el desig que m’acompanya xiuxiueja l’acord menor que el contrafort sosté. Que parlo de mi i de tu quan ningú resta per capgirar els racons de l’habitació, mentre el pensament s’omple de sons inexistents, encara.

És allò que no s’arriba mai a escriure, el què ens fa mediocres enmig d’hostils aparadors farcits de llums de Nadal que encenen i apaguen constants voluntats de natura dubtosa. Allò que es fa és allò que resta, el que ens defineix. La producció no és sinó la voluntat de perpetuació de nosaltres mateixos: si res no fem, res no som. En canvi, a aquestes alçades potser hi ha algú que redescobreix la felicitat en les paraules meves, segurament s’equivoca.

En un entorn comú on imperen la producció per si mateixa i d’instantaneïtat de les nostres necessitats facilita un excés de producció, els productes perden el sentit quan perden el context i no sorgeixen de la mateixa necessitat d’ésser produïts, sinó tan sols de la necessitat d’existir del qui produeix. L’excés de productes és només la contaminació del pensament i la cultura, especialment dirigida per gestors de la ignorància. Enmig la cridòria de paraules histèriques és difícil trobar aquelles que senten la necessitat de comunicar allò que encara no s’ha materialitzat.