BSO: Eu espero, d’Adriana Calconhotot.
Car que espero que la tardor renovada s’acompanyi com sempre del calor, espero el moment. Cal seguir arronsant els peus sota del llit per, del llençol estant, fregar-me lentament els ulls i olorar encara la tèbia flaire d’un llit mai sol. Fora brama el vent, dins el lleu respirar d’un cos que ni estrany, ni aliè, segueix l’acompassat ritme de l’alè. Aquesta és la meva illa, on tot s’esdevé acompassat com l’alè del cos que respira.
Per l’esclexta de porta, els primers taronges del sol i una penetrant olor de cafè. El desig se m’hi envà, començo el dia lentament mentre la vida em raja. Dins la llibertat, fora la fressa de la vida surt poruga d’entre els carrers de boira i enllumenat públic.
La meva petita pàtria de cabells enredats i olor de ventre suau, et guardo la imatge a les ninetes. El cor meu somriu, i torno el cap als llençols per prendre’t un darrer glop de l’aroma de cotó tebi del teu coixí.
Cor enllà, molt més fort I valent: mal esperit que el món envolta. I saber-nos lliures en un món apamat. Si que podem. La meva pàtria és el llit on dorms, la meva Ossa les passes teves. I em sento fort i valent. Comença el dia comencent a la veritat, que construirem un món per tots i lliure. Jo i nosaltres, nosaltres i el món: el nostre llit i l'univers. Somnieu, doncs.
PD: Vale, carinyo, ara et torno l'ordinador.
