El món no s'atura per ningú, petita, i la vida ens sol cremar a les mans. Amb desfici, consumim els nostres dies com el darrer alé de guspira. Esperances d'un nou món que hem de fer per tot encara, més just, més igualitari, amb un lloc per tothom. On la realitat i la vida no es detingui per cap frontera: territorial, econòmica ni cultural. Un lloc on la nostra paraula no estigui en la boca de ningú, on la vida d'un home o dona tingui arreu el mateix valor. Un indret on cadascú trobi el seu propi on pugui fer realitat els projectes vitals. On homes i dones, agermanats del desig de viure en pau, anorreïn les fosques intencions de parar el nostre camí.
Embriagat d'esperança, la teva arribada va encendre la guspira d'una rebeldia quasi folla. Assedegat de llibertat per l'anhel de construïr nous espais vitals més humans em llenço al buit de la revolta, per la llibertat i la justícia.
Ara i sempre,
cal constrüir espais de llum.
2 comentaris:
Tu avui no deus estar gaire fi, pq "de ilusión también se vive".
En fin, Serafin.... sort que sempre ens quedarà gent com tu, que construirà espais de llum.
Petonets.
Tens raó, de ilusión también se vive. No sé en què carai estaba pensant... Ah! si! ja recordo: fem una SAL aquest capde i t'ho explico!!!!!!!!!!!!!!
Tu si que sabes paia! Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada