Mentre segueix el seu curs el món, quelcom atura el pensament llunyà. Motivadament omplo els buits del meu íntim espai per sentir-me més ample i el desig que m’acompanya xiuxiueja l’acord menor que el contrafort sosté. Que parlo de mi i de tu quan ningú resta per capgirar els racons de l’habitació, mentre el pensament s’omple de sons inexistents, encara.
És allò que no s’arriba mai a escriure, el què ens fa mediocres enmig d’hostils aparadors farcits de llums de Nadal que encenen i apaguen constants voluntats de natura dubtosa. Allò que es fa és allò que resta, el que ens defineix. La producció no és sinó la voluntat de perpetuació de nosaltres mateixos: si res no fem, res no som. En canvi, a aquestes alçades potser hi ha algú que redescobreix la felicitat en les paraules meves, segurament s’equivoca.
En un entorn comú on imperen la producció per si mateixa i d’instantaneïtat de les nostres necessitats facilita un excés de producció, els productes perden el sentit quan perden el context i no sorgeixen de la mateixa necessitat d’ésser produïts, sinó tan sols de la necessitat d’existir del qui produeix. L’excés de productes és només la contaminació del pensament i la cultura, especialment dirigida per gestors de la ignorància. Enmig la cridòria de paraules histèriques és difícil trobar aquelles que senten la necessitat de comunicar allò que encara no s’ha materialitzat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada